Un cuento chino

Un “cuento chino” és la història d'un argentí i un xinès units per una vaca que cau del cel. També podria dir-se que és la història de dos homes, un argentí i un xinès, les tragèdies del qual es creuen a Buenos Aires, i d'aquest encreuament resulta la clau que resol la vida de tots dos. “Un cuento chino” és una història universal, però alhora molt argentina. Universal perquè parla de les coses que ens angoixen i dolen en l'ànima, alguna cosa que no té nacionalitat ni temps. I molt argentina alhora, perquè el seu protagonista és un *ex combatent de la guerra de les Malvines. La premissa que em va impulsar a escriure aquest guió i a emprendre el recorregut de filmar-ho és aquesta: “cuanto más lejos te escapes de vos mismo más cerca vas a estar de ti. Cuanto más te cierres dentro de ti, mayor será el golpe que te hará salir.”

Aquesta trobada entre dos éssers tan diferents parla d'aspectes de l'ànima humana com l'abandó, la solitud i la necessitat de supervivència. El to d'aquest conte és bàsicament el d'una comèdia dramàtica. La mirada sobre dues tragèdies, la de l'argentí i la del xinès, està tenyida d'humor i per aquest camí transita de principi a fi.

Des del punt de vista estètic, és una pel·lícula que es comptarà amb molt detall visual, doncs el protagonista argentí viu en un ambient detingut en el temps, la qual cosa implica recrear a la seva casa una atmosfera i un món en el qual cada detall parlarà d'ell. Aquesta narració, a més d'un minuciós treball d'art, requereix un enfocament molt especial de la llum, ja que es tracta de combinar la nostàlgia amb l'humor, i la foscor amb la possibilitat certa d'un futur. La llum i l'art tenen un immens poder en l'impacte emocional que aconsegueixi el relat. Han d'acompanyar de forma molt complementària a l'actuació. Quant al to de l'actuació, vaig a plantejar-ho de forma absolutament naturalista. L'humor està en la mirada que se li proposa a l'espectador i no en un to actoral que s'escapi del més absolut naturalisme i versemblança.